La iaia Maria devora un barret
Hi havia una vegada una iaia que li
deien Maria, que sempre volia el millor per a la seua família. Maria
vivia en el camp i quasi tots els dies anava a visitar a la seua
família a la ciutat, que estava molt contenta de vore-la tots els
dies. A la iaia li encantava fer-se un cafenet que la filla li
preparava quasi tots els dies. Li portava una col i tomates.
Un dia la iaia s'emportà en la seua
limusina a tota família a passar el dia als karts. Quan va pujar al
seu kart es va trobar un barret. El barret de palla semblava antic.
Era de color blau i roig. I tenia algo especial: era màgic. El
barret li va dir:
La iaia la va encertar i li va demanar
el seu desig. Com tenia molta fam, va desitjar que el barret fora de
xocolata i gegant. Així que... la iaia Maria va devorar el barret i
va heretar la màgia del barret. Concedia desitjos a tot aquell que
ho necessitava. Tan famosa es va fer que, fins i tot, va eixir en les
notícies.
Conte contat, conte
acabat, si no és mentira és veritat.
Una llumeneta sobrevola el meu nas
Vaig a contar-vos una història que em
va passar quan era xicoteta. Una nit, quan estava en la casa de camp
del meu avi, em vaig despertar i vaig vore una llumeneta sobrevolant
el meu nas. Em vaig espantar bastant perquè al principi no sabia què
era allò, així que vaig cridar molt fort al meu avi Paco:
El meu avi va aparéixer en la meua
cambra amb una escopeta. Es pensava que havien entrat uns lladres.
Però quan l'avi va entrar, la llumeneta havia desaparegut. Aleshores
va dir:
L'avi i jo buscarem a la llumeneta per
tots els llocs, però no la vam trobar, perquè s'havia apagat i
estava baix del llit.
Quan l'avi se'n va anar, em vaig tornar
a gitar i... la llumeneta va eixir del seu amagatall, es va posar a
la finestra indicant-me que havia d'eixir. No m'ho vaig pensar dues
vegades i vaig seguir a la llumneta pel jardí. Tenia un poquet de
por perquè estava fosc i se sentia el soroll del mussols i el vent
que feia : uuuuuuh. Vam arribar fins una olivera, la vaig mirar per
dins i hi havien molts animalets. Em van contar que anaven a perdre
la seua llar, ja que anaven a tallar l'arbre.
Quan em va vore el meu avi, em va
preguntar:
- Què et passa, neta?
- Van a tallar l'olivera, sniff, i els animalets no tindran casa per a viure.
- No et preocupes. Ho solucionarem.
El meu avi em va explicar que l'olivera
s'havia mort i que era necessari tallar-la. Així que va construir
casetes de fusta per a que els animalets es pogueren quedar a viure
al nostre jardí.
I tot això es tan veritat
que potser mai no ha passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada